Etiquetes

divendres, 8 de març del 2013

Yesterday


Yesterday, all my troubles seems so far away, now it looks as though they’re here to stay, oh I believe in yesterday.
 
El tocadiscs va començar a sonar just per la cançó que volia escoltar. Em vaig asseure a la vora del llit per deixar que una minúscula llàgrima m’entelés els ulls. Em vaig passar la mà pels cabells, la meva mitja melena rossa a l’alçada de les espatlles s’enganxava al meu rostre, llisa i encrespada, voluminosa i amb les puntes cap a endins. El típic pentinat que trobaves en totes les noies dels anys seixanta.

El mòbil va començar a cantar la cançó que, després de buscar-la entre mil artistes, volia escolar. Em vaig asseure a la petita butaca del meu escriptori sense adonar-me que un fi vel de llàgrimes entelava els meus ulls. Em vaig passar la mà pels cabells, la meva melena llarga i tenyida de negre em queia en petites cascades per l’esquena, llisa com la fulla d’una espasa, sense volum  i amb tota la cabellera tirada cap endarrera. El típic pentinat que trobaves en totes les noies del nou segle.

Suddenly, I’m not half the man I used to be, there’s a shadow hanging over my, oh yesterday come suddenly.

Em vaig treure el vestit, no gosava duur la novetat de la mini-faldilla. I un cop dins del barnús vaig trencar a plorar, sense entendre com em podía continuar fent mal el cor quan ja estaba trencat. Ell se n’havia anat i no tornaría. Les dolçes notes de la melodia em gronxaven al compàs que les llàgrimes esquitxaven la tela rosa del barnús.

Sense desvestirme vaig entrar dins del llit i vaig posar el mòbil al meu costat. I abraçant-me els genolls vaig intentar deixar que el cor em fes mal. Ell se n’havia anat i no tornaría. La llunyana veu de’n Paul McCartney brollava al meu costat, fent-me companyia i bressolant-me suaument.

Why she had to go I don’t know, she wouldn’t say. I said something wrong now I long for yesterday.

Sentia com aquella cançó de lletra trista em colpejava, semblava que l’haguéssin escrit per a mi.

Reflectida a la pantalla del mòbil sentia com aquella cançó de lletra trista em colpejava, semblava que l’haguéssin escrit per a mi.

Yesterday love was such an easy game to play, now I need a place to hide away, oh I believe in yesterday.

Em vaig preguntar si anys més tard continuaria escoltant-se. Amb la mà al cor vaig dubar també si aquell dolor tan intens passaria. Em veia enfonsada en un forat fosc, sense cap sortida. Vaig començar a cantar en veu baixa i entretallada, intentant calmar-me.

Em vaig morir d’enveja per les antigues generacions, jo mai podré escolat Yesterday en directe, ni esperar amb impaciència cap nou disc. Amb la mà al cor vaig tornar a la realitat. Em feia mal tot, no podia pensar. Em sentia lluny. Vaig començar a taralejar la melodia amb veu trencada i rogallosa, intentant oblidar la meva persona.

Why she had to go I don’t know, she wouldn’t say. I said something wrong now I long for yesterday.

En aclucar els ulls vaig evocar el seu rostre en un acte involuntari. I vaig recordar els seus petons i les seves carícies i les seves paraules. Vaig voler tornar-los a obrir però no vaig poder. Notava com petites llàgrimes càlides recorrien el meu rostre fred.

No vaig voler tancar els ulls. Tenia por a dormir per què sabia que en els somnis apareixeria ell, sempre apareix ell. Sempre ell. Vaig colpejar el coixí, com si tingués la culpa de la meva estupidesa.

Yesterday love was such an easy game to play, now I need a place to hide away, oh I believe in yesterday.


Cloudin

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada